Què és Reptes Solidaris?

Què és Reptes Solidaris?

Reptes Solidaris és un projecte que pretén canalitzar la meva passió per l’esport cap a alguna cosa més constructiva que la meva pròpia satisfacció personal.

Com funciona Reptes Solidaris?

Com funciona Reptes Solidaris?

Es tracte d’un contracte. Jo em marco un repte esportiu, una fita que m’il·lusioni, i fixo uns objectius. Si els compleixo, tots els que us hagueu compromès a seguir-me i recolzar-me haureu de fer una donació determinada a un projecte de cooperació i desenvolupament. És molt senzill, si jo compleixo algun dels objectius fixats, tu col·labores amb una causa justa.

Quin és el meu primer repte?

Quin és el meu primer repte?

He decidit preparar-me per la Marató de Barcelona que es celebrarà el 6 de març del 2011. Els objectius fixats per aquesta prova i el compromís que us proposo que assumiu són els següents:

1.Si aconsegueixo acabar la Marató, la donació serà de 5 euros per persona.
2.Si el temps real és inferior a les 4 hores, la donació serà de 10 euros per persona.
3.Si el temps real és inferior a les 3 hores 30 minuts, la donació serà de 15 euros per persona.
4.Si el temps real és inferior a les 3 hores 15 minuts, la donació serà de 20 euros per persona.
5.Si el temps real és inferior a les 3 hores, la donació serà de 30 euros per persona.

A on anirà el teu donatiu?

A on anirà el teu donatiu?

Les donacions que s’efectuïn en el cas en que jo compleixi algun dels objectius establerts seran gestionades per l’Associació Selva Camerun i es destinaran a un projecte molt concret: L’escolarització de nenes i nens en aquesta zona.

Segons la pròpia Associació, el cost d’escolaritzar una nena o un nen durant un any en un curs de primària és de 40 euros. El destí, per tant, és molt clar. Com mes siguem i com millor ho faci jo el dia de la prova més nenes i nens es podran escolaritzar.

Què has de fer per comprometre’t?

Què has de fer per comprometre’t?

Només has d’enviar un correu electrònic a reptessolidaris@gmail.com indicant:

Nom i cognoms
Adreça
Correu electrònic
Telèfon de contacte

En poc temps el teu nom i cognoms apareixeran a la llista de compromesos que publicaré al Blog i, un cop assolit el repte, l’Associació Selva Camerun es posarà en contacte amb tu per indicar-te com has de fer el donatiu.

Apunta’t!

Apunta’t!

Els grans atletes i tots aquells que, sense ser professionals, practiquen esports de resistència, diuen sempre que el cap pot més que el cos, que les carreres no només s’acaben per cames i que cal una fortalesa mental per patir i continuar fins al final. Doncs bé, jo miraré de posar les cames i em prepararé per això, però necessitaré sentir la força del vostre compromís per assolir un bon objectiu. Si t’apuntes correràs amb mi i junts ho podrem conseguir!!!

diumenge, 27 de març de 2011

6 de març de 2010. Marató de Barcelona: Un dia inolvidable!

Varem entrar al calaix de sortida quan faltaven dos minuts. El que semblava una imprudència va resultar una gran idea, doncs no crec que hagués aguantat gaire més temps amb aquella tensió. La música acompanyava el moment, sentíem en Freddie Mercury y la Montserrat Caballé cantant la mítica cançó de Barcelona, la de les nostres estimades Olimpíades, i el moment de la sortida fou un esclat. Tot allò que havíem acumulat durant els quatre mesos havia de produir un gran resultat i per això estàvem allà. L’Albert marcava el ritme de sortida i el Jaume i jo el seguíem. El primer kilòmetre seria molt ràpid per poder trobar un lloc còmode i de seguida agafar el que seria el nostre ritme de carrera sense que la multitud ens molestés i així va ser. L’Albert ens obria el camí entre els corredors i ens proporcionava tranquil·litat. Crec que varem passar el primer kilòmetre a menys de quatre minuts i, a partir d’aquí, varem afluixar una mica per establir un ritme de 4:15 el kilòmetre. Era un ritme fort, era el ritme més fort que jo podia suportar però l’Albert tenia l’estratègia molt ben pensada. Els tests que havíem fet deien que amb el meu estat de forma podia situar-me al voltant de les 3 hores 15 minuts i la nostra intenció era lluitar per apropar-nos a les 3 hores de manera que, si hi havia sorpresa, intentaríem anar a per totes i, si no podíem assolir l’objectiu màxim, tindrem un marge bastant ampli per entrar abans de les 3 hores 15 minuts. Ja us vaig dir que anàvem a per totes!


Quan vaig veure al Miquel Fernández, President de l’Associació selva Camerun, a la cantonada de Travessera de les Corts amb Arístides Maillol amb una pancarta vaig adonar-me’n del que viuria durant tot el recorregut. Molts amics, compromesos i familiars estarien al carrer animant amb més pancartes i amb una gran emoció. No es pot explicar el que vaig sentir en veure tant recolzament. Mai els hi podré agrair prou. Vaig veure al Miquel clavat, molt emocionat, i en aquell moment vaig pensar que l’havíem fet grossa i que no podíem fallar! Després la meva família a Arizala amb Avinguda de Madrid, al meu barri de sempre i, més endavant, a la Plaça del Centre, més amics, tots amb pancartes... Increïble!

Els relleus que feien l’Albert i el Guille eren genials. Em sentia com un nen petit al que havien de cuidar. Intercanviaven impressions sobre les sensacions i el ritme que m’havien de marcar i es preguntaven coses com “-Ha begut? –Sí, ha begut. No agafis beguda isotònica a l’avituallament, que prefereix aigua.” No m’havia de preocupar de res! Només de córrer! El Parre i el Guille agafaven l’aigua de l’avituallament i me la donaven. Si haguessin pogut haguessin begut per mi! Córrer amb amics com el Jaume i el Carles també va ser de gran ajuda. Em donava tranquil·litat. I era necessari perquè l’Albert no parava de repetir que ho estàvem fent molt bé però que la carrera no començava fins al kilòmetre 30. Quanta raó tenia!

Fins al kilòmetre 21 el ritme va ser impecable, a 4:15 el kilòmetre, les pulsacions molt per sota del meu llindar anaeròbic i l’Albert dient que encara teníem les llebres de 3h a la vista, que podien haver-hi sorpreses. Jo, en canvi, pensava en el marge que tenia per poder entrar per sota de les 3 hores 15’, perquè ja veia que prou feines tindria per aguantar com per plantejar-me un atac. Crec que va ser cap al kilòmetre 20 que el Carles i l’Alfonso ens van deixar, estaven molt forts els dos i ells encara podien anar més ràpid. Em va donar una certa pena no poder seguir amb ells però la meva carrera era una altra.

Passada la mitja Marató les sensacions van empitjorar, encara podia mantenir un bon ritme. Poc a poc, però, el ritme s’apropava més als 4:20 que als 4:15. El recorregut no acompanyava gaire. Passat el Pont de Calatrava hi havia molta menys gent animant i els sol començava a molestar. Quan varem arribar al Fòrum per agafar la Diagonal la cosa s’animava però jo ja no era el mateix. Començava el que seria una lluita contra mi mateix. Perdre al Jaume, a l’incansable Jaume, que es va quedar enrere, va ser un cop dur, ja que aquell fet demostrava que no seria fàcil. Trobar-me amb la família i amb més amics m’ajudava però les sensacions ja havien canviat i el meu humor també. Li vaig comunicar a l’Albert que havíem d’anar a un ritme més còmode i em va fer cas però no del tot. I va estar molt bé, ja que era necessari que algú m’exigís més. Passar per un punt en el que hi havia gent a un cantó i a l’altre i que gairebé et podien tocar va ser genial. Per un moment em vaig sentir com els ciclistes que pugen un port lentament i la gent se’ls hi tira a sobre, transmetent la força i l’emoció que acompanya aquests moments. Aviat  va venir el relleu amb el Guille que portava una altra idea i de seguida vaig haver de dir-li que afluixés, que les coses ja no eren com abans.  Vaig tenir una amenaça de rampa al bíceps femoral dret però la vaig poder controlar. Potser vaig ser massa prudent ingerint líquids per evitar el mal de panxa o el “flato”, amb la qual cosa vaig començar a beure més freqüentment.

El Guille va baixar molt el ritme i quan em va cantar com anàvem al kilòmetre 29 em vaig espantar, ja que havia afluixat massa i vaig intentar agafar un ritme un pèl millor. Però a partir del kilòmetre 31 va començar una autèntica agonia. M’havien parlat d’aquest moment, creia que estava preparat per quan arribés... Però no. Ara entenia perquè un Marató és una prova tan mítica. Recordo moments en els que els meus sentits no funcionaven correctament, sobretot la oïda. Va ser una sensació molt estranya sentir els crits de la gent distorsionats, com si vinguessin d’una altre mon. L’agonia seria llarga, doncs quedaven uns 10km quan el meu humor ja no era gens positiu. I així vaig anar tirant, pensant en que no podia fallar, que hi havia massa feina al darrera, masses il·lusions i, sobretot, un munt de nens i nenes que esperaven uns diners que els permetran anar a escola.

Crec que va ser al kilòmetre 33 que l’Albert es va tornar a afegir a la gesta i a partir d’aleshores corríem els tres. El Guille i el Parre davant i jo seguint-los, però constantment demanant que no pugessin el ritme. Anàvem a gairebé a 5 minuts el kilòmetre i pujant. Havia passat el que sabíem que podia passar, que jo rebentés cap al kilòmetre 35 però tenint marge suficient per arribar abans de les 3 hores 15’. Per això, la nostra obsessió era no menjar-nos tot el marge i per això preguntava constantment si estàvem dins de temps. Com que ho estàvem jo afluixava més i si m’haguessin deixat m’hagués posat a caminar. Però per sort no em van deixar. És increïble el poder de la ment, és realment complicat lluitar contra la ordre que t’està donant el teu cervell per a que paris.

Però el pitjor moment de la carrera va arribar al kilòmetre 39, al costat de Colon, quan ens disposàvem a agafar el Paral·lel. La rampa que m’havia amenaçat anteriorment va aparèixer de cop, vaig fer un crit de dolor i em vaig haver de parar. Les cares de l’Albert i el Guille ho deien tot. Es va fer un silenci que a mi em va semblar llarguíssim però ràpidament van venir a ajudar-me. Vaig beure molta aigua mentre l’Albert em feia un massatge que em permetés relaxar la cama. Veure que teníem la meta tan a prop i a l’hora tan lluny va ser com un malson. Poc a poc vaig començar a caminar mentre preguntava insistentment quant de temps havíem perdut. Encara estàvem dins de temps. Teníem marge, encara que cada cop era més petit. Vaig començar a córrer però el ritme era molt baix. En aquell moment no m’ho semblava però els últims kilòmetres els varem fer a 6 minuts! Quan ja només faltaven 500 metres encara vaig suplicar caminar però l’Albert no em va deixar. No podia ni gaudir del moment, el meu cap només demanava parar. No va ser fins que vaig veure la meta a l’Avinguda Maria Cristina que em vaig creure que ho havíem aconseguit, però ja no vaig poder agafar al meu fillol Lucas per entrar amb ell com havia pensat, el temps tampoc m’ho permetia, havíem arribat molt justos. El Guille em demanava que somrigués i jo m’ho mirava tot com si no fos real. La cançó que sonava a l’arribada anunciava el que viuríem instants després... Sonava “Amics per Sempre”, la qual cosa em va donar forces per agafar les mans de l’Albert i el Guille i entrar els tres agafats, braços amunt, pensant que havíem viscut uns experiència indescriptible que no oblidaríem mai. Temps real: 3 hores, 13 minuts i 45 segons.

A l’arribada vaig tornar a ser jo, el meu humor va tornar a canviar, em sentia feliç, satisfet i, sobretot, en deute, en deute amb l’Albert i el Guille, perquè sense ells no ho hagués aconseguit, i en deute amb tots els amics i familiars que em van recolzar i animar i que van fer que visqués el millor dia de la meva vida. A tots, GRACIES!

Després de l’arribada va venir el retrobament amb tots els que m’havien estat seguint durant tot el recorregut. Abraçades, petons i moltes llàgrimes d’emocions. Vaig poder veure tranquil·lament les pancartes i els dorsals que havien preparat. Quina passada! Tots portaven el dorsal 555, el nostre dorsal. Perquè tots hem fet que Reptes Solidaris sigui un projecte gran a més d’un gran projecte! Continuarà!!!


També podeu reviure el que us he intentat explicar amb el vídeo que ha preparat l’Asel·la Fernàndez de l’Associació Selva Camerun. Gràcies Asel·la! És preciós!

2 comentaris:

  1. Estimat Dani, encara no havia pogut llegir la teva crònica però avui, pensant amb un amic meu que torna de la Marató de Sables, m'he entusiasmat per llegir-la. Amb la mà al cor, m'has emocionat. Sento no haver pogut contribuir d'una manera directa i en escena el dia que vas aconseguir el teu repte, el teu gran somni. Però, ja t'ho vaig dir, mentre tu corries, jo em sentia volar i, encara avui, em sento viatjant dalt un núvol quan penso tot el que has fet. A sota, en una selva camerunesa, m'hi imagino un grapat de nens i nenes llegint i somiant. Gràcies, Dani. Felicitats!
    Susagna Aluja

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu, Susagna! Sempre és un plaer llegir-te!

    ResponElimina