Què és Reptes Solidaris?

Què és Reptes Solidaris?

Reptes Solidaris és un projecte que pretén canalitzar la meva passió per l’esport cap a alguna cosa més constructiva que la meva pròpia satisfacció personal.

Com funciona Reptes Solidaris?

Com funciona Reptes Solidaris?

Es tracte d’un contracte. Jo em marco un repte esportiu, una fita que m’il·lusioni, i fixo uns objectius. Si els compleixo, tots els que us hagueu compromès a seguir-me i recolzar-me haureu de fer una donació determinada a un projecte de cooperació i desenvolupament. És molt senzill, si jo compleixo algun dels objectius fixats, tu col·labores amb una causa justa.

Quin és el meu primer repte?

Quin és el meu primer repte?

He decidit preparar-me per la Marató de Barcelona que es celebrarà el 6 de març del 2011. Els objectius fixats per aquesta prova i el compromís que us proposo que assumiu són els següents:

1.Si aconsegueixo acabar la Marató, la donació serà de 5 euros per persona.
2.Si el temps real és inferior a les 4 hores, la donació serà de 10 euros per persona.
3.Si el temps real és inferior a les 3 hores 30 minuts, la donació serà de 15 euros per persona.
4.Si el temps real és inferior a les 3 hores 15 minuts, la donació serà de 20 euros per persona.
5.Si el temps real és inferior a les 3 hores, la donació serà de 30 euros per persona.

A on anirà el teu donatiu?

A on anirà el teu donatiu?

Les donacions que s’efectuïn en el cas en que jo compleixi algun dels objectius establerts seran gestionades per l’Associació Selva Camerun i es destinaran a un projecte molt concret: L’escolarització de nenes i nens en aquesta zona.

Segons la pròpia Associació, el cost d’escolaritzar una nena o un nen durant un any en un curs de primària és de 40 euros. El destí, per tant, és molt clar. Com mes siguem i com millor ho faci jo el dia de la prova més nenes i nens es podran escolaritzar.

Què has de fer per comprometre’t?

Què has de fer per comprometre’t?

Només has d’enviar un correu electrònic a reptessolidaris@gmail.com indicant:

Nom i cognoms
Adreça
Correu electrònic
Telèfon de contacte

En poc temps el teu nom i cognoms apareixeran a la llista de compromesos que publicaré al Blog i, un cop assolit el repte, l’Associació Selva Camerun es posarà en contacte amb tu per indicar-te com has de fer el donatiu.

Apunta’t!

Apunta’t!

Els grans atletes i tots aquells que, sense ser professionals, practiquen esports de resistència, diuen sempre que el cap pot més que el cos, que les carreres no només s’acaben per cames i que cal una fortalesa mental per patir i continuar fins al final. Doncs bé, jo miraré de posar les cames i em prepararé per això, però necessitaré sentir la força del vostre compromís per assolir un bon objectiu. Si t’apuntes correràs amb mi i junts ho podrem conseguir!!!

dilluns, 16 de desembre de 2013

diumenge, 27 de març de 2011

6 de març de 2010. Marató de Barcelona: Un dia inolvidable!

Varem entrar al calaix de sortida quan faltaven dos minuts. El que semblava una imprudència va resultar una gran idea, doncs no crec que hagués aguantat gaire més temps amb aquella tensió. La música acompanyava el moment, sentíem en Freddie Mercury y la Montserrat Caballé cantant la mítica cançó de Barcelona, la de les nostres estimades Olimpíades, i el moment de la sortida fou un esclat. Tot allò que havíem acumulat durant els quatre mesos havia de produir un gran resultat i per això estàvem allà. L’Albert marcava el ritme de sortida i el Jaume i jo el seguíem. El primer kilòmetre seria molt ràpid per poder trobar un lloc còmode i de seguida agafar el que seria el nostre ritme de carrera sense que la multitud ens molestés i així va ser. L’Albert ens obria el camí entre els corredors i ens proporcionava tranquil·litat. Crec que varem passar el primer kilòmetre a menys de quatre minuts i, a partir d’aquí, varem afluixar una mica per establir un ritme de 4:15 el kilòmetre. Era un ritme fort, era el ritme més fort que jo podia suportar però l’Albert tenia l’estratègia molt ben pensada. Els tests que havíem fet deien que amb el meu estat de forma podia situar-me al voltant de les 3 hores 15 minuts i la nostra intenció era lluitar per apropar-nos a les 3 hores de manera que, si hi havia sorpresa, intentaríem anar a per totes i, si no podíem assolir l’objectiu màxim, tindrem un marge bastant ampli per entrar abans de les 3 hores 15 minuts. Ja us vaig dir que anàvem a per totes!


Quan vaig veure al Miquel Fernández, President de l’Associació selva Camerun, a la cantonada de Travessera de les Corts amb Arístides Maillol amb una pancarta vaig adonar-me’n del que viuria durant tot el recorregut. Molts amics, compromesos i familiars estarien al carrer animant amb més pancartes i amb una gran emoció. No es pot explicar el que vaig sentir en veure tant recolzament. Mai els hi podré agrair prou. Vaig veure al Miquel clavat, molt emocionat, i en aquell moment vaig pensar que l’havíem fet grossa i que no podíem fallar! Després la meva família a Arizala amb Avinguda de Madrid, al meu barri de sempre i, més endavant, a la Plaça del Centre, més amics, tots amb pancartes... Increïble!

Els relleus que feien l’Albert i el Guille eren genials. Em sentia com un nen petit al que havien de cuidar. Intercanviaven impressions sobre les sensacions i el ritme que m’havien de marcar i es preguntaven coses com “-Ha begut? –Sí, ha begut. No agafis beguda isotònica a l’avituallament, que prefereix aigua.” No m’havia de preocupar de res! Només de córrer! El Parre i el Guille agafaven l’aigua de l’avituallament i me la donaven. Si haguessin pogut haguessin begut per mi! Córrer amb amics com el Jaume i el Carles també va ser de gran ajuda. Em donava tranquil·litat. I era necessari perquè l’Albert no parava de repetir que ho estàvem fent molt bé però que la carrera no començava fins al kilòmetre 30. Quanta raó tenia!

Fins al kilòmetre 21 el ritme va ser impecable, a 4:15 el kilòmetre, les pulsacions molt per sota del meu llindar anaeròbic i l’Albert dient que encara teníem les llebres de 3h a la vista, que podien haver-hi sorpreses. Jo, en canvi, pensava en el marge que tenia per poder entrar per sota de les 3 hores 15’, perquè ja veia que prou feines tindria per aguantar com per plantejar-me un atac. Crec que va ser cap al kilòmetre 20 que el Carles i l’Alfonso ens van deixar, estaven molt forts els dos i ells encara podien anar més ràpid. Em va donar una certa pena no poder seguir amb ells però la meva carrera era una altra.

Passada la mitja Marató les sensacions van empitjorar, encara podia mantenir un bon ritme. Poc a poc, però, el ritme s’apropava més als 4:20 que als 4:15. El recorregut no acompanyava gaire. Passat el Pont de Calatrava hi havia molta menys gent animant i els sol començava a molestar. Quan varem arribar al Fòrum per agafar la Diagonal la cosa s’animava però jo ja no era el mateix. Començava el que seria una lluita contra mi mateix. Perdre al Jaume, a l’incansable Jaume, que es va quedar enrere, va ser un cop dur, ja que aquell fet demostrava que no seria fàcil. Trobar-me amb la família i amb més amics m’ajudava però les sensacions ja havien canviat i el meu humor també. Li vaig comunicar a l’Albert que havíem d’anar a un ritme més còmode i em va fer cas però no del tot. I va estar molt bé, ja que era necessari que algú m’exigís més. Passar per un punt en el que hi havia gent a un cantó i a l’altre i que gairebé et podien tocar va ser genial. Per un moment em vaig sentir com els ciclistes que pugen un port lentament i la gent se’ls hi tira a sobre, transmetent la força i l’emoció que acompanya aquests moments. Aviat  va venir el relleu amb el Guille que portava una altra idea i de seguida vaig haver de dir-li que afluixés, que les coses ja no eren com abans.  Vaig tenir una amenaça de rampa al bíceps femoral dret però la vaig poder controlar. Potser vaig ser massa prudent ingerint líquids per evitar el mal de panxa o el “flato”, amb la qual cosa vaig començar a beure més freqüentment.

El Guille va baixar molt el ritme i quan em va cantar com anàvem al kilòmetre 29 em vaig espantar, ja que havia afluixat massa i vaig intentar agafar un ritme un pèl millor. Però a partir del kilòmetre 31 va començar una autèntica agonia. M’havien parlat d’aquest moment, creia que estava preparat per quan arribés... Però no. Ara entenia perquè un Marató és una prova tan mítica. Recordo moments en els que els meus sentits no funcionaven correctament, sobretot la oïda. Va ser una sensació molt estranya sentir els crits de la gent distorsionats, com si vinguessin d’una altre mon. L’agonia seria llarga, doncs quedaven uns 10km quan el meu humor ja no era gens positiu. I així vaig anar tirant, pensant en que no podia fallar, que hi havia massa feina al darrera, masses il·lusions i, sobretot, un munt de nens i nenes que esperaven uns diners que els permetran anar a escola.

Crec que va ser al kilòmetre 33 que l’Albert es va tornar a afegir a la gesta i a partir d’aleshores corríem els tres. El Guille i el Parre davant i jo seguint-los, però constantment demanant que no pugessin el ritme. Anàvem a gairebé a 5 minuts el kilòmetre i pujant. Havia passat el que sabíem que podia passar, que jo rebentés cap al kilòmetre 35 però tenint marge suficient per arribar abans de les 3 hores 15’. Per això, la nostra obsessió era no menjar-nos tot el marge i per això preguntava constantment si estàvem dins de temps. Com que ho estàvem jo afluixava més i si m’haguessin deixat m’hagués posat a caminar. Però per sort no em van deixar. És increïble el poder de la ment, és realment complicat lluitar contra la ordre que t’està donant el teu cervell per a que paris.

Però el pitjor moment de la carrera va arribar al kilòmetre 39, al costat de Colon, quan ens disposàvem a agafar el Paral·lel. La rampa que m’havia amenaçat anteriorment va aparèixer de cop, vaig fer un crit de dolor i em vaig haver de parar. Les cares de l’Albert i el Guille ho deien tot. Es va fer un silenci que a mi em va semblar llarguíssim però ràpidament van venir a ajudar-me. Vaig beure molta aigua mentre l’Albert em feia un massatge que em permetés relaxar la cama. Veure que teníem la meta tan a prop i a l’hora tan lluny va ser com un malson. Poc a poc vaig començar a caminar mentre preguntava insistentment quant de temps havíem perdut. Encara estàvem dins de temps. Teníem marge, encara que cada cop era més petit. Vaig començar a córrer però el ritme era molt baix. En aquell moment no m’ho semblava però els últims kilòmetres els varem fer a 6 minuts! Quan ja només faltaven 500 metres encara vaig suplicar caminar però l’Albert no em va deixar. No podia ni gaudir del moment, el meu cap només demanava parar. No va ser fins que vaig veure la meta a l’Avinguda Maria Cristina que em vaig creure que ho havíem aconseguit, però ja no vaig poder agafar al meu fillol Lucas per entrar amb ell com havia pensat, el temps tampoc m’ho permetia, havíem arribat molt justos. El Guille em demanava que somrigués i jo m’ho mirava tot com si no fos real. La cançó que sonava a l’arribada anunciava el que viuríem instants després... Sonava “Amics per Sempre”, la qual cosa em va donar forces per agafar les mans de l’Albert i el Guille i entrar els tres agafats, braços amunt, pensant que havíem viscut uns experiència indescriptible que no oblidaríem mai. Temps real: 3 hores, 13 minuts i 45 segons.

A l’arribada vaig tornar a ser jo, el meu humor va tornar a canviar, em sentia feliç, satisfet i, sobretot, en deute, en deute amb l’Albert i el Guille, perquè sense ells no ho hagués aconseguit, i en deute amb tots els amics i familiars que em van recolzar i animar i que van fer que visqués el millor dia de la meva vida. A tots, GRACIES!

Després de l’arribada va venir el retrobament amb tots els que m’havien estat seguint durant tot el recorregut. Abraçades, petons i moltes llàgrimes d’emocions. Vaig poder veure tranquil·lament les pancartes i els dorsals que havien preparat. Quina passada! Tots portaven el dorsal 555, el nostre dorsal. Perquè tots hem fet que Reptes Solidaris sigui un projecte gran a més d’un gran projecte! Continuarà!!!


També podeu reviure el que us he intentat explicar amb el vídeo que ha preparat l’Asel·la Fernàndez de l’Associació Selva Camerun. Gràcies Asel·la! És preciós!

dijous, 3 de març de 2011

Llebres de luxe!!!

Per si no tinguéssim prou amb els compromesos/es, amb els missatges de suport i ànims, amb la que esteu preparant pel dia de la prova... En definitiva, amb la pinya que estem fent entre tots per a que el diumenge aconseguim ajuntar una bona quantitat de diners que portaran a un munt de nenes i nens a l’escola. Per si no tenim prou amb tot això, la última sorpresa que tenim és que diumenge correré amb dues llebres de luxe! L’Albert Parreño i el Guillermo Samaniego!

Per als qui no ho sapigueu, una llebre es un corredor que marca el ritme d’altres corredors per a que aquests assoleixin l’objectiu que s’han fixat. La llebre corre uns metres per davant i fa de guia, facilitant la tasca del corredor, lliurant-lo de la preocupació dels càlculs, definint l’estratègia de carrera i, també, donant suport moral. Doncs bé, aquest és el paper que jugaran l’Albert i el Guille, motiu pel qual els hi estic enormement agraït. I es que, a més de que son unes llebres de luxe, doncs els dos tenen importants mèrits esportius a les seves espatlles en el mon del triatló, estem parlant de dues persones excel·lents, amb un cor que no els hi cap al pit. Ja fa temps que m’ho van comentar que farien de llebres, sense que jo els hi demanés. I ho han fan sentida i naturalment. Em van agafar per banda i van donar per fet, des del primer dia que se’ls hi va acudir, que correrien amb mi. Jo, evidentment, no faig res més que fer-los cas de tot el que em diuen. L’Albert marcarà el ritme dels primers 8 Km, després el Guille, i així s’aniran alternant fins al final de la prova.  

A més de ser uns bons amics, l’Albert és el meu entrenador i el Guille és company d’entrenaments, però ara son molt més que això. La seva implicació al projecte els fa ser dues peces claus de Reptes Solidaris. Primer feien d’entrenador i company però a mida que han conegut el projecte s’han anat implicant i ja veieu, el diumenge seran les nostres llebres! De tot cor, GRACIES!

divendres, 25 de febrer de 2011

"El mur" (Per Christian Fernandez)

Per a tothom a qui ens agrada córrer i ens hem preparat per a participar en una Marató, aquesta,  és potser la paraula que més por ens fa sentir. Sempre sentim a altres corredors comentar les sensacions que un percep quan es troba amb el “mur”. Però, què és realment el mur? Què hi ha dins d’aquest paraula maleïda que a tots ens fa un gran respecte?
Fisiològicament parlant es pot dir que “el mur”, es produeix d’una banda, pel cansament o dany muscular, i d’altra per l’esforç del Sistema Nerviós Central (SNC) per mantenir un estat de balanç químic i fisiològic en l’organisme (homeostasi)
L’energia que alimenta els músculs  es forma metabolitzant hidrats de carboni i greixos.  El més fàcil és que utilitzin els hidrats de carboni en forma de glicogen. Però quan aquestes reserves s’acaben al cap d’una estona d’estar fent un esforç (carrera), aleshores el cos fa ús del metabolisme del greix per a captar l’energia necessària. És cert que el greix produeix més energia que els carbohidrats, però el nostre cos no té una fluïdesa en fer aquest treball de metabolitzar-lo, i és per això que arribat aquest punt, els músculs comencen a entrar en fatiga i es produeix la hipoglucèmia.
D’altra banda tenim el cervell que també treballa amb glicogen i és més important que els músculs. Això fa que el poc glicogen que hi ha a l’organisme l’utilitzi el cervell per a poder mantenir correctament totes les funcions del cos. Principalment per mantenir la salut dels músculs, cos i cervell.  És aquí on entra en joc la fatiga, que no és més que la resposta o tall d’energia que genera el SNC per evitar aquests danys, és a dir, les rampes, la baixada de ritme, la sensació abismal de cansament, la pèrdua de visió...
Però a banda del “mur” fisiològic, també hi ha la part psicològica que crec és la més important. Un corredor va dir una vegada: “el dolor és inevitable, el sofriment és opcional”. Això demostra que, el que cadascú pateix, depèn en gran mesura de com afronta el dolor que causa la reacció fisiològica.
Quan parles amb gent que ha corregut maratons i t’explica les seves sensacions, pots arribar a sentir com el pensament és, en una part important, el creador i destructor d’aquest “mur”. Tot això queda, des del meu punt de vista, explícitament detallat en un paràgraf d’un llibre que recomano a tothom a qui li agradi córrer. És diu “De qué hablo cuando hablo de correr” de Haruki Murakami, i diu així:
Al llegar la kilómetro treinta y siete, cualquier cosa me resulta tremendamente desagradable. Ya estoy harto de todo. No quiero correr más. Lo mire como lo mire, mis energías están tocando fondo. Me siento como un coche que sigue corriendo con el depósito vacío. Quiero beber agua, pero temo que, si me detengo a beber, ya no podré continuar. Tengo sed. Pero ya no me queda ni siquiera la energía para beber agua. Al pensar en ello, comienzo a enfadarme. Me empiezan a molestar las ovejas que pastan felices, esparcidas por el descampado que hay a un lado de la carretera, y me empieza a molestar el fotógrafo, que no cesa de disparar su cámara desde el coche. El ruido del obturador de la cámara es demasiado fuerte. Hay demasiadas ovejas. Apretar el obturador es la labor del fotógrafo y pacer es la de las ovejas. No tengo derecho a quejarme. Aun así, no puedo evitar encolerizarme. Me empiezan a aparecer bultitos blancos por toda la piel. Son ampollas causadas por el sol. Esto se está poniendo feo. Maldito calor.”
Així que Dani, molts ànims i recorda que el verdader mur ets tu.
Salut!

Fisioterapeuta

diumenge, 6 de febrer de 2011

Entrevista a la Ràdio Televisió de L'Hospitalet de Llobregat l'1/2/2011

Si no la vàreu veure en directe, ja podeu veure l’entrevista que ens van fer al Miquel Fernández, President de l’Associació Seva Camerun, i a mi mateix al programa “Tots els Matins” de la Ràdio Televisió de L’Hospitalet de Llobregat el passat 1 de febrer de 2011.

dimecres, 2 de febrer de 2011

Mitja de Barcelona: Pel bon camí.

El passat diumenge 30 de gener vaig córrer la Mitja Marató de Barcelona. Era un dia important, ja que el varem plantejar com un test per saber com estic i per començar a definir el resultat pel que lluitarem el dia 6 de març a la Marató de Barcelona. El fet és que la vaig córrer en 1:30:23 i vaig superar el test. I no només pel resultat, ni tan sols pel fet que l’últim parcial sortís millor que els tres anteriors, sinó perquè les sensacions van ser realment bones.

Havíem fet una planificació prudent. El plantejament inicial era fer un primer tram de 3Km a un ritme alt, un tram de 12Km a un ritme més còmode però constant i, finalment, veure si als últims 6Km era capaç de pujar el ritme progressivament fins arribar a la meta. Com us deia, la prova no era un objectiu en sí mateix sinó, un indicador de cara a la Marató. Però, com que l’Albert sap que ens hi juguem molt, tampoc podíem passar-nos de prudents i hi havia un “pla B”. Si després del Km3 em trobava còmode amb aquell ritme, podia provar de mantenir-lo fins al final. I així va ser. I va sortir clavat. Vaig fer tota la cursa a 4:18 el Km i encara vaig poder fer un progressiu al final. No sóc capaç d’explicar la sensació que vaig tenir a l’arribada. Havia estat força angoixat pel que em va passar al peu unes setmanes abans i acabar la Mitja d’aquesta manera m’ha donat aire i estic molt motivat per encarar les cinc setmanes que resten pel gran dia.

Muscularment també em vaig trobar molt bé. I estic segur que les sessions de peses i les visites al fisio han sigut claus en aquest aspecte. Seguirem en aquesta línia, així que, Christian, tindràs feina amb mi!

El recorregut per Barcelona va ser maquíssim, malgrat la pluja hi havia força gent animant i, entre la gent, la família, que mai falla, i una sorpresa que em van preparar el Javi i l’Estefania. Quins amics mes macos que tinc!

En fi, que el dia va sortir rodó. Que estic gaudint molt d’aquesta experiència i que tot és gràcies a vosaltres, al vostre compromís i a les forces que em transmeteu cada dia. No em canso de repetir-ho: Gràcies, gràcies, gràcies!

No se si us heu adonat però crec que formem un gran equip! ;)



Dani Duro



dissabte, 22 de gener de 2011

Amb la solidaritat com a repte (Per Toni Delgado)

Aquest mes de gener, el periodista Toni Delgado ens ha dedicat una pàgina a la revista "Viu L'Hospitalet", que es reparteix gratuïtament en aquesta ciutat.

No li haurà estat fàcil al periodista sintetitzar en tan poc espai tot el que vaig arribar a explicar-li en més d'una hora i quart d'entrevista telefònica.

Si veieu la revista per algun comerç o entitat de L'Hospitalet no dubteu en agafar-la! I per si no us moveu per la zona, aquí teniu el resultat:


Gràcies al Toni Delgado i a l'equip de El Gínjol Edicions, que edita la revista!


dimecres, 22 de desembre de 2010

Felicitació de Nadal de l'Associació Selva Camerun.

L'Associació Selva Camerun us vol desitjar unes molt bones festes a tots i totes!

Per a més informació del nostre projecte "Ajuts a l'ensenyament al Camerun" visiteu la nostra pàgina web: http://www.selvacamerun.org/

Gràcies als nostres socis i amics i amigues i a en Dani Duro i a tots els compromesos de la iniciativa "Reptes Solidaris: si tu et compromets, jo assumeixo el repte".

dimarts, 14 de desembre de 2010

Córrer és vida! I amb el Dani, doble vida! (Per Jordi Boladeras)

Qui ha corregut coneix l’íntima satisfacció vital que comporta aquesta activitat. Més enllà dels tecnicismes, dels equipaments i dels mètodes d’entrenament més avançats, córrer ens acosta a l’home primitiu que segur que gambava sovint, ja fos per caçar, per fugir o simplement per desplaçar-se. Córrer és sentir-se lliure i en harmonia amb la Terra.

Jo he fet unes quantes maratons (26), algunes curses d’ultradistància i moltíssimes mitges maratons i curses més curtes. Tanmateix, és la distància de la marató (els mítics 42,195 km) la que compendia millor una “vida”. Fixeu-vos-hi: els primers deu quilòmetres són la infància; sobra energia i fins i tot es malgasta. Del quilòmetre deu al trenta s’entra en un període de joventut, estabilitat i maduresa; cal constància i prudència per mantenir el ritme escollit. I els últims quilòmetres, quan el cos ja comença a estar esgotat, ni que ens veiem obligats a reduir una mica el ritme, ni que ens assaltin les “xacres” (el famós “mur” produït pel canvi de consum energètic) necessitem fer un sobreesforç per continuar, talment com si de la vellesa es tractés. No oblidéssim pas Filípedes, el soldat missatger grec que va morir en acte de servei en completar la distància. Modernament, podem dir que creuar la meta és la satisfacció de la realització d’un repte, d’un somni, d’una travessia... és sinònim d’haver viscut una vida plena.

¿Com aconseguir que aquesta aventura, aquesta “vida” individual, sigui col·lectiva? És aquí on la proposta del Dani em meravella perquè transcendeix el seu esforç personal en un repte compartit, el fruit del qual anirà destinat a l’Associació Selva Camerun. Per a mi, aquesta fórmula és innovadora, intel·ligent i, el més important, solidària. Córrer és vida, sí, però amb la idea del Dani, córrer és vida doblement: ens convida a compartir el seu repte i a multiplicar la confiança que hi dipositem en ajut a l’escolarització dels nens i nenes en aquesta zona del Camerun.

Ho trobo excepcional. Jo m’hi apunto. Gràcies, Dani!


Escriptor

dimecres, 1 de desembre de 2010

Exposició de fotografies de Selva Camerun (Per Jordi Pinyol)


De l'1 al 22 de desembre, tots els dies laborables, de 18 a 21h, al C/Bruc 61 de Barcelona, trobareu l'exposició de fotografies de Selva Camerun realitzades pel Jordi Pinyol. Us convido a que aneu a veure-la, ja que, a més de ser fotografies d'una gran qualitat, és una bona forma d'apropar-se a la realitat que es viu en aquesta zona del país.




En paraules del propi Jordi Pinyol:

Compartim el futur

Amb aquestes fotografies vull compartir amb vosaltres la meva experiència i visió del Camerun.




Quan cercava un títol per a aquesta exposició vaig defugir de qualsevol expressió que no tingués en compte l'intercanvi de vivències i coneixements. Vull posar de manifest que l'aprenentatge és mutu. Tot i que partim de llocs i situacions ben diferents i diverses i que nosaltres els aportem recursos que els permeten treure profit del que tenen, també és cert, i d’aquí ve el títol, que ells i elles ens aporten una mirada diferent a les relacions i potser, fins i tot, el sentit de la vida.


El reportatge recull les fotografies realitzades en els viatges dels anys 2008 i 2009 a la ciutat de Douala, al poble de Bakou (petita localitat de l'oest del Camerun) i als seus entorns (Loum, Coca,...)


Espero que us agradi!



Jordi Pinyol Martinez
Fotògraf

dilluns, 22 de novembre de 2010

L'educació al Camerun: Assignatura pendent. (Per Asel·la Fernàndez)

Al Camerun, l’educació pública no és gratuïta, això fa que moltes famílies sense recursos econòmics no puguin portar els seus fills a l’escola o bé que aquests nens i nenes no puguin acabar els seus estudis a les diferents etapes del seu sistema educatiu.
L’Associació Selva Camerun sempre hem apostat per a l’educació com una de les eines imprescindibles per al creixement i desenvolupament de les persones i és per a això que vam crear el projecte “Ajuts a l’ensenyament al Camerun”, un projecte que pretén finançar els estudis als nens i nenes amb menys recursos econòmics degut a diverses situacions personals i/o familiars, durant tot un curs escolar i evitar així l’analfabetisme per motius econòmics.
En aquest moment, l’Associació Selva Camerun estem treballant per a financiar els estudis a:

* nens i nenes d'educació primària
El preu d'un curs escolar d'aquest nivell (incloent material escolar necessari i uniformes obligatoris) és de 40€ anuals.

* nens i nenes d'eduació secundària de 1r cicle
El preu d'un curs escolar d'aquest nivell (incloent material escolar necessari i uniformes obligatoris) és de 105€ anuals.

* nens i nenes d'educació secundària de 2n cicle
El preu d'un curs escolar d'aquest nivell (incloent material escolar necessari i uniformes obligatoris) és de 120€ anuals.

* joves d'escola especial
El preu d'un curs escolar d'aquest nivell (incloent material escolar necessari i uniformes obligatoris) és de 318€ anuals.

Aquestes xifres, que per a nosaltres poden representar les despeses equivalents a uns pantalons, un sopar en un restaurant, o l’entrada d’un concert, suposen uns diners molt difícils d’afrontar per a moltes famílies cameruneses.
A l’Associació Selva Camerun ens agradaria agraïr de nou a en Dani Duro la seva iniciativa de suport a aquest projecte i a totes les persones que ja us heu compromès amb el repte solidari d’en Dani, perquè entre tots aquest any aconseguirem que molts nens i nenes puguin seguir assistint a l’escola.


Asel·la Fernàndez i Gómez
Associació Selva Camerun

dilluns, 15 de novembre de 2010

Confiem en tu! (Per Albert Parreño)

Cada cop que llegeixo les paraules d'en Dani em veig "obligat" a recordar la primera vegada que ens varem trobar tot just farà un any. Va ser precisament a la 86 edició de la Jean Bouin, on varem coincidir entre la multitud després de la cursa, sense saber que aquella conversa enllaçaria amb el principi de la nostra relació entrenador-esportista.

Durant tots aquests mesos d'entrenament he de reconèixer que és la primera vegada que el veig tan centrat i tan il·lusionat per millorar; fins i tot, l'he pogut veure nerviós abans i després d'aquests primers entrenaments enfocats a la Marató.

Tenim 4 mesos per arribar al 100% dins del seu estat de forma actual i, tenint en compte que serà la seva primera Marató, hi haurà molts factors que poden complicar aquest gran repte. 

Ara mateix no podem avançar masses pronòstics però descarto directament la possibilitat de fer més de 4h, ja que té capacitat més que suficient per estar per sota d'aquest temps. El Divendres varem fer el primer test oficial i ja va ser capaç de marcar un ritme mig de 4 minuts el Km.

Sincerament, crec que el marge de millora que tenim pel davant ens donarà més d'una bona sorpresa.

Moltes gràcies per la teva confiança Dani, ho faré el millor que pugui.

Confiem en tu...!


Preparador físic i triatleta.

dilluns, 8 de novembre de 2010

Selva Camerun: Compartim el futur. (Per Miquel Fernández)

Quan el Dani em va fer arribar la seva idea de participar a la Marató de Barcelona em van venir dues idees al cap. Per una banda, allò de quina enveja per tenir la disciplina que cal per afrontar un repte com aquest. I per altra banda, al haver-ho desenvolupat lligant-t’ho amb el recolzament a l'Associació Soci Cultural Selva Camerun, amb un dels reptes que tenim, com es finançar estudis a nens i nenes sense recursos, vaig sentir orgull de que el Dani sigui un dels nostres socis.

Perquè lligar el necessari esperit de millora personal amb un compromís cap als altres, per millorar les seves condicions, em sembla una motivació sensacional, que nomes està a l'abast de persones com en Dani, que construeixen dia a dia el seu futur amb un compromís vers als altres.

La nostra Associació, Selva Camerun, també ha nascut d'un compromís cap a altres que necessiten ajut. A les nostres exposicions posem un pòster que diu "Camerun: Compartim el futur" i això és el que el Dani fa, compartir el seu futur amb ells, i jo em sento, com no podria ser d'una altra forma, compromès amb ell. Voldria dir-li que nomes la idea és tota una declaració de principis humans.

Dani, molta sort i compta amb mi i amb el recolzament de tota la Junta de l'Associació.



Miquel Fernández Bieto
President de l’Associació Selva Camerun

dilluns, 1 de novembre de 2010

Comença el repte!!!

Avui és festa, però no per mi. Després del bon gust de boca que em va deixar el meu primer triatló distància olímpica, el Triatló Garmin Barcelona,  acabada la meva primera temporada de triatló i havent fet les dues setmanetes de descans a les que m'ha obligat el meu entrenador, l'Albert Parreño, avui comencem la feina que ens ocuparà els propers 4 mesos: Entrenar per assolir un bon objectiu a la Marató de Barcelona i aconseguir així escolaritzar el màxim nombre de nenes i nens possibles a Camerun.

Hem començat suaus. Avui tocaven 60 minuts de carrera continua al 75% i una bona sessió d'estiraments. Amb les ganes amb les que m'ho he agafat, se m'ha passat volant! Es clar que les bones temperatures i córrer pel front marítim de Barcelona també han tingut alguna cosa a veure.

Pel davant molts quilòmetres a recórrer, molta mandra que vèncer per sortir a entrenar durant els mesos més freds, moltes expectatives creades i una gran incertesa. No solament per saber com em trobaré durant la Marató, prova que no he fet mai, sinó també per saber com respondreu els amics i coneguts. Si us semblarà bé la idea, si us apuntareu al projecte, si aconseguirem una quantitat de diners que ens permeti escolaritzar a un bon nombre de nenes i nens... Ganes no me'n falten però és evident que una bona resposta per part vostra em donarà l'empenta que necessito per assolir el millor dels objectius. Per això, des de el primer dia us dic, us necessito. Junts podem!!!