Què és Reptes Solidaris?

Què és Reptes Solidaris?

Reptes Solidaris és un projecte que pretén canalitzar la meva passió per l’esport cap a alguna cosa més constructiva que la meva pròpia satisfacció personal.

Com funciona Reptes Solidaris?

Com funciona Reptes Solidaris?

Es tracte d’un contracte. Jo em marco un repte esportiu, una fita que m’il·lusioni, i fixo uns objectius. Si els compleixo, tots els que us hagueu compromès a seguir-me i recolzar-me haureu de fer una donació determinada a un projecte de cooperació i desenvolupament. És molt senzill, si jo compleixo algun dels objectius fixats, tu col·labores amb una causa justa.

Quin és el meu primer repte?

Quin és el meu primer repte?

He decidit preparar-me per la Marató de Barcelona que es celebrarà el 6 de març del 2011. Els objectius fixats per aquesta prova i el compromís que us proposo que assumiu són els següents:

1.Si aconsegueixo acabar la Marató, la donació serà de 5 euros per persona.
2.Si el temps real és inferior a les 4 hores, la donació serà de 10 euros per persona.
3.Si el temps real és inferior a les 3 hores 30 minuts, la donació serà de 15 euros per persona.
4.Si el temps real és inferior a les 3 hores 15 minuts, la donació serà de 20 euros per persona.
5.Si el temps real és inferior a les 3 hores, la donació serà de 30 euros per persona.

A on anirà el teu donatiu?

A on anirà el teu donatiu?

Les donacions que s’efectuïn en el cas en que jo compleixi algun dels objectius establerts seran gestionades per l’Associació Selva Camerun i es destinaran a un projecte molt concret: L’escolarització de nenes i nens en aquesta zona.

Segons la pròpia Associació, el cost d’escolaritzar una nena o un nen durant un any en un curs de primària és de 40 euros. El destí, per tant, és molt clar. Com mes siguem i com millor ho faci jo el dia de la prova més nenes i nens es podran escolaritzar.

Què has de fer per comprometre’t?

Què has de fer per comprometre’t?

Només has d’enviar un correu electrònic a reptessolidaris@gmail.com indicant:

Nom i cognoms
Adreça
Correu electrònic
Telèfon de contacte

En poc temps el teu nom i cognoms apareixeran a la llista de compromesos que publicaré al Blog i, un cop assolit el repte, l’Associació Selva Camerun es posarà en contacte amb tu per indicar-te com has de fer el donatiu.

Apunta’t!

Apunta’t!

Els grans atletes i tots aquells que, sense ser professionals, practiquen esports de resistència, diuen sempre que el cap pot més que el cos, que les carreres no només s’acaben per cames i que cal una fortalesa mental per patir i continuar fins al final. Doncs bé, jo miraré de posar les cames i em prepararé per això, però necessitaré sentir la força del vostre compromís per assolir un bon objectiu. Si t’apuntes correràs amb mi i junts ho podrem conseguir!!!

divendres, 25 de febrer de 2011

"El mur" (Per Christian Fernandez)

Per a tothom a qui ens agrada córrer i ens hem preparat per a participar en una Marató, aquesta,  és potser la paraula que més por ens fa sentir. Sempre sentim a altres corredors comentar les sensacions que un percep quan es troba amb el “mur”. Però, què és realment el mur? Què hi ha dins d’aquest paraula maleïda que a tots ens fa un gran respecte?
Fisiològicament parlant es pot dir que “el mur”, es produeix d’una banda, pel cansament o dany muscular, i d’altra per l’esforç del Sistema Nerviós Central (SNC) per mantenir un estat de balanç químic i fisiològic en l’organisme (homeostasi)
L’energia que alimenta els músculs  es forma metabolitzant hidrats de carboni i greixos.  El més fàcil és que utilitzin els hidrats de carboni en forma de glicogen. Però quan aquestes reserves s’acaben al cap d’una estona d’estar fent un esforç (carrera), aleshores el cos fa ús del metabolisme del greix per a captar l’energia necessària. És cert que el greix produeix més energia que els carbohidrats, però el nostre cos no té una fluïdesa en fer aquest treball de metabolitzar-lo, i és per això que arribat aquest punt, els músculs comencen a entrar en fatiga i es produeix la hipoglucèmia.
D’altra banda tenim el cervell que també treballa amb glicogen i és més important que els músculs. Això fa que el poc glicogen que hi ha a l’organisme l’utilitzi el cervell per a poder mantenir correctament totes les funcions del cos. Principalment per mantenir la salut dels músculs, cos i cervell.  És aquí on entra en joc la fatiga, que no és més que la resposta o tall d’energia que genera el SNC per evitar aquests danys, és a dir, les rampes, la baixada de ritme, la sensació abismal de cansament, la pèrdua de visió...
Però a banda del “mur” fisiològic, també hi ha la part psicològica que crec és la més important. Un corredor va dir una vegada: “el dolor és inevitable, el sofriment és opcional”. Això demostra que, el que cadascú pateix, depèn en gran mesura de com afronta el dolor que causa la reacció fisiològica.
Quan parles amb gent que ha corregut maratons i t’explica les seves sensacions, pots arribar a sentir com el pensament és, en una part important, el creador i destructor d’aquest “mur”. Tot això queda, des del meu punt de vista, explícitament detallat en un paràgraf d’un llibre que recomano a tothom a qui li agradi córrer. És diu “De qué hablo cuando hablo de correr” de Haruki Murakami, i diu així:
Al llegar la kilómetro treinta y siete, cualquier cosa me resulta tremendamente desagradable. Ya estoy harto de todo. No quiero correr más. Lo mire como lo mire, mis energías están tocando fondo. Me siento como un coche que sigue corriendo con el depósito vacío. Quiero beber agua, pero temo que, si me detengo a beber, ya no podré continuar. Tengo sed. Pero ya no me queda ni siquiera la energía para beber agua. Al pensar en ello, comienzo a enfadarme. Me empiezan a molestar las ovejas que pastan felices, esparcidas por el descampado que hay a un lado de la carretera, y me empieza a molestar el fotógrafo, que no cesa de disparar su cámara desde el coche. El ruido del obturador de la cámara es demasiado fuerte. Hay demasiadas ovejas. Apretar el obturador es la labor del fotógrafo y pacer es la de las ovejas. No tengo derecho a quejarme. Aun así, no puedo evitar encolerizarme. Me empiezan a aparecer bultitos blancos por toda la piel. Son ampollas causadas por el sol. Esto se está poniendo feo. Maldito calor.”
Així que Dani, molts ànims i recorda que el verdader mur ets tu.
Salut!

Fisioterapeuta

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada