Per a tothom a qui ens agrada córrer i ens hem preparat per a participar en una Marató, aquesta, és potser la paraula que més por ens fa sentir. Sempre sentim a altres corredors comentar les sensacions que un percep quan es troba amb el “mur”. Però, què és realment el mur? Què hi ha dins d’aquest paraula maleïda que a tots ens fa un gran respecte? Fisiològicament parlant es pot dir que “el mur”, es produeix d’una banda, pel cansament o dany muscular, i d’altra per l’esforç del Sistema Nerviós Central (SNC) per mantenir un estat de balanç químic i fisiològic en l’organisme (homeostasi)
L’energia que alimenta els músculs es forma metabolitzant hidrats de carboni i greixos. El més fàcil és que utilitzin els hidrats de carboni en forma de glicogen. Però quan aquestes reserves s’acaben al cap d’una estona d’estar fent un esforç (carrera), aleshores el cos fa ús del metabolisme del greix per a captar l’energia necessària. És cert que el greix produeix més energia que els carbohidrats, però el nostre cos no té una fluïdesa en fer aquest treball de metabolitzar-lo, i és per això que arribat aquest punt, els músculs comencen a entrar en fatiga i es produeix la hipoglucèmia.
D’altra banda tenim el cervell que també treballa amb glicogen i és més important que els músculs. Això fa que el poc glicogen que hi ha a l’organisme l’utilitzi el cervell per a poder mantenir correctament totes les funcions del cos. Principalment per mantenir la salut dels músculs, cos i cervell. És aquí on entra en joc la fatiga, que no és més que la resposta o tall d’energia que genera el SNC per evitar aquests danys, és a dir, les rampes, la baixada de ritme, la sensació abismal de cansament, la pèrdua de visió...
Però a banda del “mur” fisiològic, també hi ha la part psicològica que crec és la més important. Un corredor va dir una vegada: “el dolor és inevitable, el sofriment és opcional”. Això demostra que, el que cadascú pateix, depèn en gran mesura de com afronta el dolor que causa la reacció fisiològica.
Quan parles amb gent que ha corregut maratons i t’explica les seves sensacions, pots arribar a sentir com el pensament és, en una part important, el creador i destructor d’aquest “mur”. Tot això queda, des del meu punt de vista, explícitament detallat en un paràgraf d’un llibre que recomano a tothom a qui li agradi córrer. És diu “De qué hablo cuando hablo de correr” de Haruki Murakami, i diu així:
“Al llegar la kilómetro treinta y siete, cualquier cosa me resulta tremendamente desagradable. Ya estoy harto de todo. No quiero correr más. Lo mire como lo mire, mis energías están tocando fondo. Me siento como un coche que sigue corriendo con el depósito vacío. Quiero beber agua, pero temo que, si me detengo a beber, ya no podré continuar. Tengo sed. Pero ya no me queda ni siquiera la energía para beber agua. Al pensar en ello, comienzo a enfadarme. Me empiezan a molestar las ovejas que pastan felices, esparcidas por el descampado que hay a un lado de la carretera, y me empieza a molestar el fotógrafo, que no cesa de disparar su cámara desde el coche. El ruido del obturador de la cámara es demasiado fuerte. Hay demasiadas ovejas. Apretar el obturador es la labor del fotógrafo y pacer es la de las ovejas. No tengo derecho a quejarme. Aun así, no puedo evitar encolerizarme. Me empiezan a aparecer bultitos blancos por toda la piel. Son ampollas causadas por el sol. Esto se está poniendo feo. Maldito calor.”
Així que Dani, molts ànims i recorda que el verdader mur ets tu.
Salut!
Fisioterapeuta
